Crida al lliurament Propostes: Tancat

Alfred North Whitehead ens explica a The concept of nature que no hi ha formes, sinó transicions en el temps. Però de vegades aquestes transicions són tan lentes que nosaltres les percebem com a objectes estàtics.

Des de sempre els materials ens ofereixen la seva tangibilitat per a crear espais en funció de com es disposen, de com es regulen, de com interactuen. No oblidem que els materials són un recurs, i per garantir-ne la perdurabilitat i la regeneració per complir l’agenda del segle XXI -on el protocol de Kyoto incideix de forma particular en tot el que fa referència a la sostenibilitat- estem obligats a donar-los un altre nom: materials de generació S.

Ens interessa per a aquesta secció tota l’arquitectura o el disseny que es genera formalment, estructuralment i organitzativament a partir de l’estudi de comportaments dels materials. Com ja deia Frank Lloyd Wright, les formes apropiades per a un material no poden ser apropiades per a un altre. També pararem atenció a l’arquitectura que agafa com a model l’entorn natural instrumentalitzant-ne les estratègies de generació de forma i organització de la materia. Per tant, parlem de processos bottom-up, mai top-down.

Ens centrem en les arquitectures o els dissenys que proposen models altament eficients (no òptims) basats en la multifunció. Es tracta d’entendre els models i aprofitar-ne el màxim les possibilitats. Abordarem l’ecologia no tant sols des de la reutilització de materials i el reciclatge, sinó també des de la idea que com mes eficient, barat i multifuncional sigui un sistema, més ecològic és.

Per tant, en aquesta secció cobrirem des de la visió empírica de D’Arcy Thompson, segons la qual les formes s’entenen com el diagrama de forces que actuen sobre elles durant un període de temps, fins a la perspectiva més postmoderna de Robert Venturi i els seus elements de doble funció en arquitectura, com a crítica de la superabstraccio del moviment modern, corresposta totalment a la multifuncionalitat dels sistemes naturals.

Des de la dissolució del Moviment Modern –que discorre de manera paral·lela a les revisions historicistes de marcat contingut estilista- la teoria de l’arquitectura ha mostrat un fort interès per les metodologies projectuals positivistes.

Per un costat, l’estudi de la complexitat i dels sistemes dinàmics ha reobert l’interès per l’estudi de les xarxes, els mètodes bottom-up, els sistemes adaptatius, la genètica i la creació automàtica de forma, com a fonaments d’una nova generació de tècniques projectuals. Per l’altre, la universalització de les tecnologies digitals durant la darrera dècada, ha permès d’una vegada per totes fer les comprovacions necessàries i posar blanc sobre negre els resultats de totes aquestes investigacions.

Volem centrar aquesta secció en noves propostes metodològiques que obrin el camp de possibilitats de l’arquitectura i que estableixin ponts sòlids entre la teoria i la praxis, refrendant noves formes de projectar.

Entenem que la formulació d’aquestes propostes, totes centrades en un camp comú, no depèn ni de la tecnologia ni de la computació, sinó que el sistema proposat pot formular-se de manera independent.

Ja és un fet que la introducció de la computació en l’arquitectura ha marcat un punt i a part definitiu. La computadora ens obre a una lògica pròpia, ens permet no tant sols operar de manera més òptima sinó també entrar en lògiques noves, crear sistemes eficients complerts. Com dèiem anteriorment, ens permet parlar de sistemes que s’autoorganitzen o sistemes emergents.

En aquest apartat parlarem de l’arquitectura que és possible gràcies als últims avenços tecnològics digitals. Centrarem el nostre interès en aquestes propostes que depenen  directament de la instrumentació, en les quals les noves eines ens permeten produir i pensar. Una arquitectura que fa cinc anys era difícil de concebre i que no podem imaginar com serà d’aquí a cinc anys, perquè necessitarà eines que potser encara no han estat concebudes i processos basats en aquestes eines, processos que abans érem tècnicament incapaços de controlar. Per tant, estem parlant potser d’una arquitectura no construïda o immaterial, potser mes enllà de les possibilitats materials de què disposem, però no per això menys real.

De tota manera, a aquesta arquitectura de propostes exuberants la segueixen uns sistemes de modelatge, disseny i producció que ens possibiliten un control de la geometria i la fabricació amb un altíssim rigor. Per tant, tindrem un interès especial a incloure aquest instrumental, el seu control i el seu futur en el nostre debat.